ON SOM, CATALANS?

Aviat farà un any del "Vot de la nostra vida", el famós 27 de setembre que va donar 72 diputats de 135 ( majoria absoluta ) i un 48% dels vots en pro d'una Catalunya Independent.

Unes eleccions que van guanyar un mandat democràtic per a la Independència però que van perdre el plebiscit; i d'aquesta derrota ( aquest referèndum implícit ), els Comuns ( Podemos i confluències ) en són els màxims artífexs. La seva negativa a posicionar-se sobre el plebiscit va pervertir el caràcter referendari de les eleccions. També cal comptar-hi els 100.000 vots d'Unió, que tampoc es posicionaven del tot, i uns quants vots perduts de l'estranger.

Gairebé amb total seguretat, els pro-independentistes haurien guanyat també el referèndum si no fos pels Comuns. On seríem, ara, de no ser pels Comuns? On seríem ara si els Comuns haguessin entomat el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27s?

És ben clar que Podemos ens ven una Espanya que acontenta a un bon grapat de catalans; però, és possible aquesta Espanya? Existeix?

Les negociacions de  JuntsxSí i les CUP van ocasionar un desgast majúscul. No es pot explicar tal esperpent sense analitzar que la CUP ha crescut d'una manera espectacular  ( en massa social ) els darrers anys; i en la voluntat de digerir aquest augment de massa social cupaire, de ben segur que ha hagut de digerir algun gripau amb ganes de destrossar el procés i fins i tot algun peó del bàndol contrari.

Tot i així, Puigdement, tot i no tenir, ni de llarg, el carisma de Mas, sí que exposa un missatge molt més contundent que el propi Mas. Puigdemont les diu molt clares amb un perfil reposat i baix. Carles Puigdemont està sorprenent molt positivament i, de ben segur, no genera les animadversions caïnites que Artur Mas generava entre les esquerres ( Iniciativa, Podemos - En Comú Podem , i sobretot, la CUP )

I ara què? On ens trobem ara?

De fet, Catalunya no pot deixar de tenir un ull posat a Espanya. Molts catalans prendran la seva decisió política de resultes de l'oferta que Espanya ens ofereixi; tanmateix, les notícies que arriben no són esperançadores per a les demandes catalanes. Espanya mostra i demostra que és un estat amb un component conservador molt important i amb un esperit unificador que ve de molt lluny. De fet, els tics recentralitzadors es disparen quan Catalunya tiba per l'altra banda.

En comptes de cedir una mica per acontentar les demandes competencials catalanes, l'Estat aprofita el desafiament català per a manllevar-nos els drets adquirits. De fet, de resultes d'aquest estira-i-arronsa, Catalunya es troba en pitjor situació ara que el 2010, quan va començar tot.

I Catalunya? Què farà?

Aquesta és la pregunta que tothom es fa i que posa nerviosos als independentistes. Ningú sap exactament al punt on ens trobem.

Hi ha qui diu que, ja que no ens van deixar fer el referèndum, doncs el mandat democràtic és el que val, i ja que és legal i vigent, doncs tirar-lo endavant; tot i que això comporti que un vot de Girona valgui més que un vot de Barcelona. ( però com que ho diu la llei..., doncs és legal). I d'aquesta manera l'objectiu és anar avançant cap a la DUI (Declaració Unilateral d'independència).

D'altres diuen que s'haurà de fer un referèndum unilateral.

D'altres que unes altres eleccions per intentar aconseguir el 50% dels vots.

En aquest últim cas, els Comuns ( Podemos i confluències ) hi tenen molt a dir; ja que si refusen una altra vegada entomar les eleccions com a plebiscit, no sortirem de l'atzucac.

Està clar que aquesta indefinició dels comuns és un flac favor als pro-independentistes i una picada d'ull al sector unionista; ja que sense un missatge clar i contundent en pro del canvi, l'status quo unionista preval.

Pot ser que Catalunya demani l'empara europea o mundial per a la salvaguarda d'un referèndum català? Amb supervisió internacional? Poc probable.

I unes altres eleccions?

Unes altres eleccions són segures; però no sabem si hi seran com a plebiscit, com a Catalunya autonòmica o com a Catalunya Estat.

Si es necessiten unes altres eleccions per a aconseguir el 50% + 1 dels vots, deixeu-me fer algunes consideracions:

1-És imprescindible convèncer els líders Comuns que no poden mostrar-se més temps ambigus amb el dret a decidir del poble de Catalunya i amb la seva Independència. Jo crec que la ciutadania es mereix un SÍ o un NO, però la gent es mereix una resposta clara. Dir que Podemos està a favor del dret a decidir, però només si ens autoritzen des de Madrid ( cosa que no passarà mai) és, precisament, negar-nos el dret a decidir. El dret a decidir és sempre unilateral, o Catalunya el té o no el té; però, si l'hem d'anar a demanar a Madrid, aleshores Catalunya no té el dret a decidir, té el dret a demanar ( el dret a fer el ploricó).

2-On és la dreta catalana independentista? Després de CiU i de la desfeta d'Unió, part de la dreta catalana se sent orfe. Segurament els Demòcrates de Catalunya volen prendre el relleu de l'extinta Unió, però hi veig una manca de pes, de lideratge. Cal ocupar-se d'aquest vot, també val. Tot i el caràcter social i progressista que pren l'independentisme en la seva majoria, la Catalunya conservadora ( i cristiana ) que rarament aixeca la veu, també hi té un paper a jugar.
Això ho dic perquè la nova Convergència ( Partit Demòcrata Català, de moment) ha fet un gir molt al centre i al centre-esquerre però, al meu entendre, ha descuidat una mica els seus sectors més conservadors.

3-Castellans indepes. L'independentisme de molts és un independentisme pragmàtic, entre ells molts castellanoparlants, que només entenen l'independentisme com a eina per a millorar les seves vides. Per exemple, aconseguir que les decisions que ens afecten es prenguin des de Barcelona en comptes de Madrid, assegurar el Corredor Mediterrani, una hisenda catalana, ser solidaris amb Espanya però no forçosament solidaris, aconseguir l'auge econòmic que una Barcelona Capital d'estat comportaria, garantir les pensions als jubilats,...
Tanmateix, tots aquells que són i se senten castellans ( i espanyols ) però que volen una Catalunya independent, volen que aquesta Nova Catalunya els garanteixi els seus drets culturals. Per tant, fóra bo que tinguessin un partit polític que els defensés. Potser seria la manera de convèncer a molts votants que la Catalunya Independent serà, sobretot, independent, i no només catalana.
I en això, Súmate? no podria prendre'n la paraula? Una associació pro-independentista castellana podria aglutinar els interessos d'una gran part de la població que volen capacitat legislativa i decisòria per a Catalunya i el blindatge de les seves arrels culturals.



Queda clar que la gent ja està bastant cansada de la política ( que ocupa hores i hores de ràdio, premsa i televisió), tanmateix és un tema que interessa força a la gent. L'independentisme veurà aquest 11 de setembre quin és el grau de fatiga que pateix. Tot i així, el CEO manté unes estadístiques molt similars a un any enrere. Això vol dir que la gent està bastant cansada, però també convençuda.

Els polítics han jugat a la tàctica de  "guerra de trinxeres", i aquí hi guanyarà el més resistent i el que més fe tingui en el seu projecte.

Ara diuen que és l'hora dels polítics, però és mentida. Torna a tocar als ciutadans. Veurem què passa l'11 de setembre.

NOVES ELECCIONS? PROS I CONTRES

Després de 3 mesos d'infructuoses negociacions la política catalana està al límit.

L'ala conservadora de Junts pel Sí i l'ala més radical de la CUP no es poden veure; s'odien, és així.

La CUP no ha baixat del burro i acceptaria qualsevol persona de president que no fos l'Artur Mas.

Això és força discutible, perquè l'Artur Mas, a part de ser el màxim representant institucional de Catalunya i la imatge internacional del procés, representa el centre-dreta independentista català que va guanyar les eleccions del 2012 amb 50 diputats i que va liderar, tot i anar de quart, el projecte de Junts pel Sí.

Que les CUP diguin "sí" a Neus Munté, que representa els mateixos colors que Mas, i no a ell és un veto personalista que es basa en un odi, gairebé, visceral.

Jo sóc dels que crec que aquells que volen que Mas faci el pas "al costat" és precisament perquè li pressuposen, al President, més altura de mires i responsabilitat que no pas a l'enroc miop i infantil de la CUP, que tampoc no aconseguirà els seus objectius dins l'estat espanyol.

I Mas deu creure que no és just que se'l faci saltar a ell quan s'ha jugat la carrera política pel país i quan ha tingut l'aval d'1,6 milions de catalans. No és proporcional.

I a partir d'ara?

Tant les CUP com el centre-dreta volen unes noves eleccions. L'únic que no les vol és Esquerra, o això diuen.

Convergència creu que l'electorat ha vist com de radical n'és, la CUP, i que unes noves eleccions els donaran molts menys diputats que els 10 que té ara. Una part important d'aquests vots se'ls emportarà Esquerra que, no voldrà, de cap manera, reeditar el Junts pel Sí. Convergència, tot i poder perdre la presidència en favor d'Esquerra Republicana d'Oriol Junqueras, preferirà defensar el seu electorat que claudicar al radicalisme i veto de la CUP.

Esquerra pot beure de l'electorat més socialista de Junts pel Sí ( MÉS) i dels menys radicals de les CUP. Tot i així, tem el desencís de l'electorat independentista.

La CUP diu que no pensa en futures eleccions, que ells defensen els seus posicionaments peti qui peti. Potser és així, i no han volgut tenir gens de mà esquerra i s'han mostrat tossudament radicals. Potser això els fa puristes i de ben segur que el seu electoral més acèrrim se'n sentirà orgullós; però la política va de cedir, tots una mica. Crec que unes noves eleccions els perjudicaran; el gruix de la població no vol radicalismes a les institucions. Tan pernicioses són les que pot representar el PP per una banda com les de les CUP per la banda contrària. Famosa és la dita que "els extrems es donen la mà".

Això sí, l'independentisme pot perdre aquesta vegada.

O també pot guanyar.

D'aquí al març tots els votants d'En Comú Podem ( Catalunya sí que es pot ) veuran com, des de Madrid, es torna a tancar la porta al referèndum. On es posicionaran tots aquells que creuen que Catalunya té dret a decidir si vol ser un Estat Independent?

Ciutadans és la gran amenaça pels indepes, diuen que pot guanyar a la província de Barcelona o, fins i tot ser la primera o segona força si Convergència i ERC van per separat. Doncs si guanya se la felicitarà, i això serà perniciós pels independentistes ja que la primera força sempre treu algun escó extra.

Tot i així, les eleccions del 20D, que a Catalunya van donar un ampli suport a Podemos (En Comú Podem ) diuen molt a favor de la intel·ligència i tacticisme de l'electorat de Catalunya. A les eleccions Catalanes van votar a Ciutadans per a defensar la unitat d'Espanya però a les Espanyoles van votar Podemos per a forçar un canvi cap a una Espanya més amable i que respecti els drets identitaris de Catalunya. Aquest dualisme s'ha de tenir en compte, i jo crec que positivament. Diu molt a favor de l'electorat i del seu coneixement de la política en general.

Així doncs, el vot a Ciutadans és una mica incert per a unes properes eleccions catalanes. Els 40 escons que ha tret a les espanyoles són un molt mal resultat tenint en compte la promoció que se n'ha fet des d'alguns mitjans.

El PSC-PSOE crec que a Catalunya té mala peça al teler. Això és així perquè el discurs que defensen a Madrid és diferent que el que defensen a Catalunya; i això la gent ho veu. No pot ser que aquí diguin que Catalunya és una Nació i que a Madrid diguin que no.

Menció per a Unió, que la seva indefinició i paràlisi política es podrien ben bé deure a aquella por tan cristiana; tot i defensar la "plena sobirania" al seu programa ells no es consideren independentistes...
("l'objectiu és no trencar cap plat, encara que es quedin amb gana").

I el PP, que a Catalunya té els seus fidels votants, com els tindrà la CUP, i que sabem que es mouen entre el 10 i els 15 diputats, avui en dia.

I ALESHORES?

I unes properes eleccions ens donaran un nou panorama que tots haurem d'acceptar, ara sabent que Convergència i CUP mai pactaran juntes i que, potser la manera més sensata és entendre les eleccions com unes eleccions autonòmiques.

I que, si guanya l'independentisme, s'intentaran posar d'acord, i que si no es posen d'acord, doncs s'haurà de fer un govern semi-independentista ( i autonòmic ), i que si l'unionisme és majoritari, doncs acceptar que governi Ciutadans (si té prou força), i si no és així... pactes de dretes i pactes d'esquerres com s'ha fet la majoria de vegades... i el 2019 en tornem a parlar.

PD: Tot comptant que aquest discurs pot ser obsolet d'aquí a diumenge.

PD: I cal no oblidar, després de tanta baralla, perquè uns són independentistes i què volen aconseguir mitjançant la independència i què volen aconseguir i/o defensen aquells que voten unionisme. I a partir d'aquí tots a votar, que es tracta d'això.

MISSATGE A LA CUP

Missatge a la CUP:

No teniu vergonya! Ja va essent hora que algú us ho digui a la cara. Ja n'hi ha prou.

Molts no diuen res perquè creuen que al final acceptareu el candidat de Junts pel Sí. D'altres no diuen res perquè no us volen fer enfadar ja que es pensen que els teniu agafat pels dallonses. D'altres, els unionistes, es freguen les mans amb els vostres sistemes desesperadament lents. D'altres simplement volen que peti tot i que res surti bé.

Però molts, gairebé dos milions de persones us van votar a vosaltres i a Junts pel Sí per a què proclaméssiu la Independència de Catalunya, i a tots aquests, els esteu faltant.

Us ho diré una altra vegada. Ni teniu altura de mires, ni sou de fiar. Mostreu que teniu a dintre una colla d'anti-sistemes que no volen que res surti bé. Simplement són una colla d'anarquistes que no volen cap tipus de govern ( ni espanyol ni català ).

Vosaltres, cupaires, heu mostrat més intransigència que la pròpia dreta que tant injurieu.  Més estrets, obtusos i barruts. I la política no va d'això, ans el contrari; i més vosaltres, que aneu d'esquerres.

No entendre quin percentatge de força us ha donat l'electorat us fa ser uns polítics perillosos, igual que el PP quan amb la majoria absoluta es va pensar que era l'amo del tros amb només un 33% de l'electorat a favor. A vosaltres us han votat 337.794 ciutadans, a Junts pel Sí, 1.628.714. Dit d'una altra manera, JuntsxSí ha tingut 4,82 vegades més vots que vosaltres; o dit d'una altra manera, vosaltres representeu el 17,5% dels independentistes, JuntsXSí el 82,5%. Si no enteneu quina força us dóna això és cosa vostra. Si no enteneu qui ha de liderar i qui ha d'acompanyar és cosa vostra. I crec que Juntspelsí ha cedit ja més del compte.

La gent en comença a estar tipa. Portem massa estires i arronses. Aneu massa lents i esteu pervertint el procés. Esteu jugant amb la il·lusió dels catalans i ho sabeu.

I sé que fareu el què voldreu. I m'hi jugo un pèsol que teniu, a les vostres files, molta gent que no és independentista, sinó, els vostres resultats assemblearis no s'entenen. A ningú amb dos dits de front no se li escapa que per a fer qualsevol revolució social primer s'ha de trencar amb Espanya, i sinó, a les eleccions del 20D "me remito" que diria aquell. Però no, preferiu fer la guerra a casa abans de fer-la a fora. No em crec que sigueu tan burros. I perdoneu l'expressió.

Però només us dic una cosa. Us podeu "carregar" el procés, podeu torpedinar la possibilitat d'investir el primer President Independentista de la història moderna de Catalunya, amb un govern completament independentista i amb un mandat independentista. Us ho podeu carregar tot i forçar unes noves eleccions on, segurament, la gent estarà decebuda i desenganyada, i és possible que la gent no doni suport, aquest cop, a l'independentisme, vist l'èxit i altura política dels actors independentistes. Però només us garanteixo una cosa, a vosaltres no us votarà ningú. Heu demostrat que potser podeu ser vàlids per a polítiques locals, però per a política de país.... de cap manera!

Molta gent us ha votat per la simpatia, seriositat i talla política del David Fernández, ell us va pintar massa bons; però ara heu mostrat quin és el vertader ADN de l'esquerra rupturista radical. Radical.

Apa, ja us ho he dit!

PD: O també podeu donar suport a la Investidura del candidat de Junts pel Sí, i intentar, de mica en mica, tornar a guanyar-vos la confiança del vostre electorat.

ELECCIONS 27S - UN PRIMER ANÀLISI RÀPID

MANDAT DEMOCRÀTIC: SÍ - PLEBISCIT: NO

Els que deien que això eren unes eleccions autonòmiques, ara diuen que és un plebiscit.

i

Els que deien que era un plebiscit, ara diuen que eren unes eleccions autonòmiques.

--------------------------------

I VARIS APUNTS RÀPIDS.

Catalunya avui ha estat sobirana. Llàstima que només acceptin la seva sobirania quan decideix perdre el plebiscit.

Catalunya avui no ha estat sobirana. Ja que no acceptaran la seva sobirania quan ha decidit guanyar el mandat democràtic de la independència.

Unió, 100.000 vots perduts, ni pel sí ni pel no, però de ben segur catalanistes ( ironia que el 3% us deixi fora ). Heu estat a l'altura del país?

PSOE i Catalunya sí que es pot, com diria l'acudit dolent. " estan més perduts que un pop dintre un garatge".

PP s'estimba. Cremat per les polítiques de Madrid, tot el vot espanyolista se l'emporta Ciutadans.

Ciutadans, cridant "Cataluña es España", fan servir el mateix llenguatge que l'ultra-dreta (cal analitzar-ho).

-------------------------------

APUNT FINAL.

L'independentisme seguirà endavant pequè té un mandat democràtic ( legitimat per les lleies espanyoles i catalanes ), Les legitimacions catalanes ( ara amb mandat democràtic ) tornaran a xocar amb la Constitució Espanyola. Hi tornarà a haver-hi enrocament tot esperant que unes eleccions espanyoles puguin canviar les forces a les corts espanyoles; però això no es produirà.

Sense el 50% dels vots, la comunitat internacional no acceptaria una DUI, per tant, s'allargarà el procés.

Catalunya ha triat no resoldre les coses, ni cap a un cantó ni cap a l'altre.

CATALUNYA, ANY 2115 ( una miqueta de política ficció )

Catalans,

Avui, dia 27 de setembre 2115, celebrem el 100è aniversari de la Independència de Catalunya. Avui fa cent anys els catalans van votar en unes eleccions autonòmiques de caràcter plebiscitari i varen obtenir el mandat democràtic per a proclamar la Independència de Catalunya.

Els partits polítics sobiranistes, en una jugada mestra, van deixar les sigles de partit (van oblidar els interessos partidistes) i van confegir una llista formada per individus de la societat civil catalana compromesa per la causa independentista, prohoms de l'època, gent reputada i els líders dels partits polítics independentistes del moment.

Junts pel Sí i la CUP, que encara es manté ben viva avui, van aconseguir 68 i 7 diputats del Parlament de Catalunya. En total 75 diputats i el 52,7% dels vots dels ciutadans.

Aquell dia, un 27 de setembre de l'any 2015, els catalans van decidir deixar de viure pendents de les males polítiques de Madrid i governar-se ells mateixos. Aquell 27 de setembre va canviar la història d'aquest país. Aquell dia, els catalans, van fer un pas cap a la llibertat i l'autogovern,  per a viure millor i per a ser un referent de l'Europa del segle XXII.

Totes aquelles persones que es varen comprometre amb la Independència de Catalunya, gaudeixen avui d'un lloc a la història d'aquest país; es van posar al servei del poble i en van sortir victoriosos. Encara són recordades les festes de celebració en tots els pobles i viles de Catalunya, que duraren mesos i mesos.

Aquell dia, el 27 de setembre, Catalunya deia prou i el Parlament de Catalunya entomava el mandat democràtic cap a la Independència. Madrid, l'Estat Espanyol, després d'una rabieta de dimensions majúscules, com era normal a l'època, va haver d'acceptar la voluntat dels catalans quan li van haver de tocar el crostó des de les institucions europees per a no generar inestabilitat econòmico-política. Per què? Doncs perquè Catalunya ajudaria a pagar part del deute espanyol i era fonamental per a la UE.  Espanya, que arrossegava deficències de viabilitat econòmica seculars, no va poder dir no i acceptar l'oferta de negociació de Catalunya i d'Europa.

I QUÈ VA PASSAR A CATALUNYA?

Catalunya, en els 10 anys següents a la proclamació de la Independència va experimentar un dels fenòmens socials més importants de la història recent.

Es van generar les estructures d'estat ( ambaixades, ministeris, policia, serveis d'intel·ligència, hisenda, seguretat social,... ) Aquestes estructures d'estat van generar uns 4.000 llocs de treball directe. Indirectament, això en va provocar 14.000 més. La Generalitat va poder obrir processos de selecció de la gent més preparada del país per a cobrir aquests llocs de prestigi i responsabilitat.

Paral·lelament, Catalunya va deixar de tenir un dèficit fiscal que rondava els 16.000 milions d'euros anuals.

Catalunya va decidir fer dues coses amb aquests diners extra; en va dedicar la meitat a educació, sanitat i infraestructures, i l'altra meitat la va destinar a reduir impostos. D'aquesta manera, els catalans es quedaven amb més diners que podien invertir per a generar més llocs de treball, fer més empreses, o simplement gaudir d'unes millors vacances.

Catalunya, terra d'acollida, va experimentar un augment notable d'inversions internacionals. Catalunya es va convertir, en 5 anys, en un país d'oportunitats i en un model de societat treballadora, compromesa, formada i associativa. Catalunya es va convertir en la San Francisco d'Europa; un fervor emprenedor es va apoderar de la societat catalana i es va convertir en el punt neuràlgic de la innovació del sud d'Europa.

Les escoles catalanes va apostar per un model trilingüe. Tots els alumnes aprenien català, castellà i anglès.

Catalunya va apostar per un model industrial que, conjuntament amb la força del sector serveis i la puixança del sector innovació i TICs, va aconseguir una societat molt equilibrada, solvent i eficient.

Catalunya, en menys de 10 anys va equipar-se amb Dinamarca i, gràcies a les seves millors condicions climàtiques i geoestratègiques, la va superar de llarg durant els 10 anys següents.

Catalunya es va convertir en un referent mundial. Els historiadors de l'època van venir a conèixer de prop el procés català; els sorprenia la destressa i perseverància de les seves gents per aconseguir l'objectiu de la Independència. Tothom se'n feia creus com, tot i les ingerències polítiques i males arts de la diplomàcia espanyola, els catalans havien aconseguit guanyar pacíficament; tot i tenir els grans mitjans de comunicació en contra intoxicant l'opinió pública.

I Espanya?

Espanya va haver de canviar, i sabeu què va fer? Va acabar adoptant el model català!!! Aquella Espanya orgullosa i imperial va abandonar el seu vell model de subsidi i de control de la seva societat que, aviat va veure que portava més de 300 anys sota el jou informatiu de la "flor i nata" de la Vieja Castilla que només mirava per a ella mateixa i no pas per als seus ciutadans.

Les relacions comercials entre Catalunya i Espanya es van mantenir i varen augmentar amb el temps; i les relacions de veïnatge, després d'un breu moment de recel, es van anar consolidant i reforçant en la cordialitat i actualment som dos pobles germans. Aquí, tant la societat catalana com l'espanyola van mostrar un grau de maduresa notable, molt per sobre de la classe política de l'època.

Aquesta Catalunya actual, deu molt a aquella gent de fa cent anys que va sortir al carrer i va votar a favor d'aquesta terra. Avui, gràcies a aquella gent, som la bandera del pacifisme polític, la cooperació local i internacional i l'emprenedoria.

Avui, que hem pogut parlar amb el Manel Fernández, que ha fet 118 anys, i que va poder votar per primera vegada aquell dia, ens explicava per què van guanyar les tesis independentistes.

" Vàrem guanyar perquè la gent va entendre que no votàvem altra cosa que sobirania. Allò que fos Catalunya, ho decidiríem els que en forméssim part. Aquells que hi vivíem i aquells que hi treballàvem, no els de fora"

"I així va ser!"

CARTA A LOS ESPAÑOLES DE CATALUÑA

Como el tema va de cartas estos días, aquí les dejo la mía.

Españoles que vivís en Cataluña, castellanos que vivís en Cataluña. Me refiero y me dirijo a todos aquellos que os sentís españoles y que no queréis que Cataluña se independice porque os sentís españoles, y además con orgullo.

A todos vosotros, me atrevo a confesaros que me asombra, positivamente, este orgullo visceral hacia la vuestra España querida. Si algo ha hecho bien España es convencer a tanta gente de este orgullo que se tiene que sentir siendo español, y lo admiro de veras. Ya me gustaría a mi poder sentir este orgullo siendo catalán como me siento, pero de momento no es posible. (De momento me toca ser provinciano. Ya seré más institucionalista y más políticamente correcto si algún día consigo un país para mi nación sin estado).

Decíamos....Ese amor incondicional, este sentimiento patrio, esta creencia tan profunda y noble.

Pero... parad un segundito!!!! Es merecida esta devoción? Es compensada esta actitud? Es gratificada? Es útil? Es justa con vosotros mismos, a vosotros que vivís en Cataluña, que trabajáis en Cataluña?

CREO QUE NO! Y sabéis por qué? Porque a vosotros, compañeros, castellanos de Cataluña, España os trata como catalanes.

O no es vosotros que gozáis sólo del 5% de las becas cuando en Madrid tienen el 60 y pico?
O no es vosotros que tenéis que pagar peajes porque el estado español ha hecho siempre las carreteras en Cataluña tarde y mal.
O no es a vosotros que trabajáis en Cataluña, los que sufrís este déficit fiscal desorbitado?
O no es a vosotros que os perjudica que en el Aeropuerto de Barajas se invierta 4 veces más que en el del Prat?
O no sois vosotros que habéis gozado 20 años más tarde que los sevillanos y los madrileños la Alta Velocidad Española (AVE)?
O no sois vosotros que también esperáis el Corredor Mediterráneo? Y el trabajo que esto generaría?
O no sois vosotros que también gozaríais de mejores condiciones si Madrid no quisiera aglutinar todas las capitalidades sectoriales? ( me refiero a la capitalidad de la moda, capitalidad financiera, capitalidad cultural, ... )?

Y un largo etcétera que seguro que estáis hartos de oír (estos catalanes quejicas...).

Esta España que tanto queréis, españoles de Cataluña, a muchos de vosotros os obligó a dejar vuestra tierra (Andalucía, Extremadura, las Castillas, .. ) Vuestras tierras no os dieron las oportunidades que necesitabais. Esta España también fue injusta con vuestras regiones, y ni os disteis cuenta; y en cambio, Cataluña, esta tierra extraña, sí que os la dio.

Esta España que no os da oportunidades os quiere?  Seguro? Esta España reparte bien el capital, o manejan siempre el cotarro los de siempre? A quién le gusta dejar la familia e irse a otra zona?

Y no!!! ; vosotros seguís amando ciegamente esta España injusta con vosotros, que os obliga a emigrar, que os obliga a escoger Cataluña, que os obliga a aprender catalán y todo ( es ironía eso), y que os trata mal por ser ciudadanos de Cataluña, aún siendo españoles.

Quizás seáis mártires y ya os parezca bien así. Pero querrán ser mártires vuestros hijos, vuestro allegados? Querréis la injusticia para vuestros conciudadanos catalanes?, mártires de una idea de España que condena a Cataluña y a los que viven en ella sólo por este ideal unificador castellano y centrista en Madrid?

Quizás los enemigos (políticamente hablando) no sean los que hablen otra lengua distinta a la vuestra, sino los que piensan diferente a ustedes y los que toman decisiones que os perjudican.

Aquí decimos que uno es de donde trabaja! Y que se tiene que defender la tierra en donde se trabaja, que es la nuestra, y es la que nos da el pan y las oportunidades cada día.

Sólo hay una manera de poder arreglar eso. Y la fecha es el 27S.

Cordiales saludos!

NO SIGUEM BURROS

Jo sóc de centre-dreta i vull en Junqueras i el David Fernández a la Llista per la Independència.

Jo sóc d'esquerres i vull en Mas i en David Fernández a la Llista per la Independència.

Jo sóc de l'esquerra rupturista anticapitalista i vull en Mas i en Junqueras a la Llista per la Independència.

Prou de bajanades. Jo vull els millors actius polítics de cada partit a la Llista per la Independència. Jo vull en Mas, vull el Junqueras, vull el David Fernández. I vull també el Raül Romeva, també la Montserrat Tura, i tots aquells que hagin saltat de partits ara dits unionistes i que s'uneixin a la causa independentista. I també vull  alguns dels representats del Pacte Nacional pel dret a decidir, i també del Consell de la Transició Nacional. De fet els vull a tots. Tots aquells que valguin i que hi vulguin ser. De fet vull una Llista de 300 persones.

Tots aquests que diuen que Sí a la Llista però sense en Mas, senyor que, vet-ho aquí, a més a més, és el President de Catalunya, aquest país que ens estimem tant; doncs crec que dir que el President de Catalunya (sigui de dretes o d'esquerres) no ha de representar aquest país d'alguna manera en aquest moment històric és, per dir-ho d'una manera.. dir-ne una de l'alçada d'un campanar.

Per dir-ho d'una altra manera: aquests que condicionen la llista a la no presència de l'Artur Mas m'atreveixo a dir que no són independentistes, o ho diré d'una altra manera, no són bons patriotes.

En aquests moments, la pàtria, Catalunya, ha de passar per damunt de qualsevol altra dissertació política. Sabem que sense els instruments de la independència no es poden fer més polítiques socials (d'on no n'hi ha no en raja).

ULL!!

Perquè hi ha molts espanyolistes/unionistes disfressats d'utòpics federalistes, d'antiMasistes ( anti Artur Mas ), de verds extremistes i  també d'anarquistes.

Catalunya serà independent i serà un país meitat de dretes i meitat d'esquerres (no 100% d'esquerres, com ho volen alguns) i a vegades guanyaran els partits de dretes i a vegades els d'esquerres. Això és tot. Això sí, amb una nova Catalunya serà el moment de fer un país més transparent i més net de corrupció, a part de més ric.