Els polítics catalans estan al límit.
El missatge privat de Puigdemont a Comín revelat
il·legalment al programa d’Ana Rosa Quintana demostra que els polítics catalans
ja fa temps que estan trepitjant terreny desconegut. L’estratègica política ha
arribat a la seva fi i ara ja s’està improvisant.
Tota la manipulació (en massa) dels MASS MEDIA (TV, ràdio i
premsa escrita) espanyols en contra del discurs catalanista a partir de les
garrotades del referèndum albat de l’1 d’octubre ha triomfat. El missatge del Rei,
Dastís fent un Tour mundial per convèncer tot quisqui, Zoido negant la violència de l’1 d’octubre, les pressions
a empreses per fer el trasllat de la seu social, la pressió de l’IBEX, ... han
tingut l’efecte que buscaven.
L’altaveu de Madrid és trenta vegades més poderós que
l’altaveu català i, com que la voluntat és feble i la memòria és dèbil, han
tornat a imposar el discurs de la veritat els que han estat més forts; i ja
sabem tots que “la història l’escriuen els vencedors”. Si no fos per les xarxes
socials, ens haurien anorreat despreocupadament. Tant fort que ens va semblar,
en un principi, que la policia pegués a gent pacífica i gent gran que volia
votar.. i hem acabat pensant (alguns) que.. ja els està bé i que fins i tot
s’ho mereixien.
Amb el relat completament perdut, amb la televisió catalana
veladament amenaçada, havent de contenir el missatge de la injustícia, amb
mestres d’escola, tertulians i bufons havent de declarar per delictes d’odi,.. i amb Madrid “campando a sus anchas”
utilitzant l’insult, la burla i la ridiculització del bloc independentista, les
possibilitats catalanes d’assolir la plena sobirania semblen allunyar-se
irremeiablement.
No desvelo cap secret si dic que el missatge de Puigdemont a
Comín és una mostra de debilitat evident. Estan perduts. S’ho veuen perdut. No
es pot lluitar contra un Estat Espanyol que es comporta compacte i rocós, unit
en la defensa de la unitat nacional i que té el sistema judicial (TC, Suprem,
Audiència Nacional,.. ) completament alineat, i amb les forces i els cossos de
seguretat ( Policia Nacional , Guardia Civil , Exèrcit i Serveis
d’intel·ligència ) com a fervents defensors de la causa pàtria.
Catalunya ha estat i és un poble submís i ha acceptat amb
una resignació esparverant l’empresonament injust dels Jordis, de l’Oriol
Junqueras i d’altres membres del Govern, i, sobretot, l’aplicació del 155.
Fa 3 mesos que ens gestionen des de Madrid. S’han ventilat
el President i tot el Govern, controlen els Mossos, pressionen TV3, dissolen el
Diplocat, estan cessant a càrrecs de confiança de l’antic govern i nomenen a
dit a successors afins a Madrid, controlen els pagaments, hi ha retard o
paràlisi de subvencions que atorga la Generalitat, etc..., però és igual.
El missatge pacifista que els nostres polítics ens han
inculcat a sang ha esdevingut un manament i ja el tenim empeltat a l’ADN; i és
un missatge que hem entomat de bon grat perquè sempre hem cregut que hi havia
una estratègia al darrera, que hi és, però que a part de ser una estratègia
defensiva i de “no prendre massa mal”, també era una estratègia guanyadora. Ara
potser veiem que no és així, i que no vindrà un altre polític “salvador” a treure’ns
les castanyes del foc ( i sobretot a dir allò que hem de fer ).
El problema és que si ens escapcen els líders polítics (els inhabiliten
o els empresonen injustament), i hem d’esperar que Europa ens salvi o que el Tribunal
de Drets Humans d’aquí a 10 anys ens dicti una sentència a favor, ja no hi
quedarà ningú defensant la causa.
De fet, el discurs repressiu i de la por del Gobierno de España
ha sigut un èxit majúscul. No diré noms, però podeu repassar l’hemeroteca i
veureu que en són una colla els que han fet el “pas al costat”.
Per tant, sembla, tal i com diu Puigdemont a Comín, que
l’estratègia de Moncloa s’imposa i que escapçar els líders independentistes sí
que té un efecte apaivagador de l’independentisme. I sí, l’independentisme
s’està quedant orfe de líders, i si no hi ha qui lideri l’estratègia pacifista,
no hi ha qui canalitzi aquesta contenció emocional, i això pot implosionar
desordenadament.
Tot i que l’independentisme és un moviment de base, de la
gent cap a les institucions, necessita d’una figura visible que la lideri.
Veurem com acaba el debat d’investidura, però a hores d’ara pinten bastos.
De ben segur que potser les persones que han liderat el
procés d’independència català han pecat de novells i d’anar amb el lliri a la
mà. Tot i que l’estratègia podia ser ben fundada, esperar poder derrotar l’Estat
Espanyol al seu terreny de joc era massa arriscat. Confiar en la bona fe i la
professionalitat dels elements que “suposadament” haurien de ser imparcials ha
estat dipositar la confiança en el lloc equivocat. Per dir-ho clarament, és molt difícil guanyar jurídicament i
legalment contra aquells que fan les lleis, les interpreten i juguen amb els
seus tempos.
Veurem si a llarg termini, haver jugat aquesta carta de “la batalla
jurídica” pot suposar un sèrie de petites victòries a posteriori, però sembla molt difícil que puguin aconseguir
guanyar el partit a hores d’ara.
I, a hores d’ara, a part de l’estratègia “d’airejar les
vergonyes jurídiques” de l’estat espanyol, no sembla que l’independentisme
pugui jugar la batalla en cap altre nivell. A nivell polític no hi ha res a
fer, a nivell Europa ja hem vist el pa
que si dona, la batalla pel relat és pràcticament impossible quan els seus
altaveus són molt més potents, no es veu que quedi massa partida a jugar.
Només un despertar conscient i “ a temps” de la totalitat de
la societat catalana que veiés que la independència és la solució a una vida
millor (social i econòmica) per a ells i les seves famílies podria ser un
detonant prou potent. Tanmateix, ni l’independentisme ha sabut explicar prou bé
tots aquests anys les virtuts de la independència i s’ha acomodat massa en el
discurs victimista del greuge amb Espanya. ( allò tan bàsic de fer la campanya
en positiu i no en negatiu... allò tan bàsic del discurs de la il·lusió en
comptes del discurs de la víctima, ... )
Bé, potser, com diuen alguns, també ens passa que no tenim
polítics tan “potents” com ens pensàvem.
Crec, fermament, que el discurs independentista ha sigut
massa carrincló i , com dirien els castellans, hem pecat de “cansinos”. Hem
tingut una fe cega i no hem vist els errors que han comès els independentistes,
que en són, i molts.
Així que aquí també hem patit la falta d’altura de mires i
d’alçada política dels de casa. I també, i cal dir-ho, han faltat cares noves i
una mica més d’empenta.
Tot i així la partida no està acabada,
Tenim un mandat democràtic del 21D que hauria de tornar a
donar un Govern Independentista ( amb Puigdemont o sense ).
El dilema de Puigdemont és evident. Si el Parlament escull
un altre candidat buidarà de força la figura del President a l’exili i
Puigdemont es veurà expulsat d’Espanya i sense cap poder a fora (a menys que el
candidat escollit, d’alguna manera, es posés sota el seu comandament). L’altre
opció és ser escollit (o no) per finalment ser detingut.
La tercera opció, que era la bona, era ser escollit
telemàticament i poder exercir de President des de Brusel·les. Aquesta tercera
opció se l’ha carregat, barroerament, el TC. I els catalans, no sé per quins
set sous, encara donem validesa a l’opinió de 12 jutges del TC.
