domingo, 19 de octubre de 2014

MAS, HAS DE PERDRE (2a part)

Avui, 19 d'octubre, el poble ha tornat a parlar.

L'ANC i Òmnium han convocat una concentració "express" a la Plaça de Catalunya de Barcelona i, per enèsima vegada, ha estat un èxit rotund. Unes 110.000 persones s'han aplegat en un ambient encara més festiu i agosarat que el proppassat 11 de setembre i, bàsicament, han exigit dues coses als polítics: unitat i plebiscitàries.



Aquesta vegada,  Carme Forcadell, que s'està erigint com un dels veritables líders del procés, ha exigit eleccions plebiscitàries en un termini de 3 mesos. I la patata calenta la té Mas, Artur Mas.

Mas veu com el procés se l'emportarà per davant. Ell, qui ha hipotecat una, encara llarga carrera política, qui s'ha jugat la salut i l'honor pel poble català; pot veure que, per aconseguir la independència, s'ha de tirar un tret al peu.

De ben segur que CIU té els dies comptats. Avui mateix Duran i Lleida ha tornat a reblar el clau tot apuntant que no estaria d'acord amb una DUI; i el poble va per feina. L'independentista votarà aquell partit que més ràpid vulgui assolir la independència; i aquest, de moment, és Esquerra. Només una CDC( Convergència) agosarada i obertament independentista (i em refereixo al programa electoral) serà la beneficiaria del vot independentista de centre-dreta.

Avui, tot llegint l'entrevista que li han fet (a Artur Mas) al diari El Punt Avui, he notat com Mas no sabia com justificar amb encert el perquè havia anticipat el moviment de "la candidatura unitària de país".

Artur Mas bé pot pensar que ell té el mandat democràtic per governar 4 anys i, que per tant, hauria de poder liderar el procés fins el 2016; de la mateixa manera que Oriol Junqueras es veu com a "Presidenciable" de la primera Catalunya Independent. Per altra banda, Mas s'hauria de demanar si, el mandat democràtic que té atorgat era per "exercir el dret a decidir", i aquest dret, un cop no es pot fer ni referèndum ni consulta, només es pot exercir amb la celebració d'unes noves eleccions. I Junqueras, bé pot pensar que es poden matar dos pardals d'un sol tret amb unes eleccions plebiscitàries: la independència i el color polític de la nova Catalunya.

Jo, particularment, sóc partidari que seria bo poder matar dos pardals d'un tret simplement per un tema d'agilitat i per no haver de tornar a fer unes eleccions posteriors al cap de quatre dies per decidir si volem un govern de centre-dreta o d'esquerres.

Només poso un però a la meva voluntat. Si una candidatura liderada pel President Mas ens garanteix d'una manera més segura l'assoliment de l'objectiu màxim (que en aquest cas és la Independència de Catalunya) dels catalans; únicament i exclusiva i amb aquesta garantia, podria donar el meu vist i plau al President. Tanmateix, no sóc jo qui ho ha d'entendre (o veure), això ho ha de veure ERC i el seu president, Oriol Junqueras.

Continua demà...

viernes, 17 de octubre de 2014

MAS, HAS DE PERDRE!!! ( 1a part)

Les eleccions plebiscitàries seran el maldecap que ens ocuparà durant les properes setmanes.

Des de fa un parell de dies que s'han obert tot tipus d'especulacions respecte com (els partits polítics) han d'afrontar aquest plebiscit.

Sembla ser que CIU vol llista única o candidatura conjunta de país. Aquesta voluntat es pot sustentar en dos aspectes; el primer és la fortalesa que podria obtenir una candidatura independentista i la segona, al meu entendre, és el blindatge de Mas com a líder del procés.

Per la mateixa raó, sembla ser que ERC prefereix que els partits es presentin per separat. En aquest cas, les enquestes semblarien donar la victòria a una ERC que assoliria la independència de Catalunya, la presidència i el país d'esquerres (tot d'una tacada). La humilitat d'escolanet d'Oriol Junqueras es pot veure desbocada per l'empenta enèrgica de les bases d'ERC i les JERC.

Es diu que en moltes negociacions polítiques cabdals de la història els personalisme i els egos hi han tingut un paper galdós; esperem que aquí no sigui el cas.

Les plebiscitàries han curtcircuitat Joan Herrera que, es veu especialment nerviós i enrocat; això es deu exclusivament a que les plebiscitàries l'obligaran a posicionar-se entre el SÍ-NO i el Sí-SÍ, quan l'Herrera vivia feliç en aquesta ambigüitat.

Tornem a dir que en moments de caixa o faixa com aquests, triomfaran les posicions clares (Independència Sí o Independència No). L'únic subterfugi on es poden agafar els ecosocialistes seria en una posició de sobirania catalana (passant per la independència de Catalunya) i una associació immediata a l'Estat Espanyol (en forma d'Estat lliure associat a Espanya). Tanmateix és una possibilitat remota que, a més, Espanya no toleraria. Qualsevol altre tipus d'estat federat, confederat,.. depenen d'Espanya, i actualment no són viables. Unió també podria navegar per aquestes aigües.

Les enquestes no preveuen una variació substancial en l'electorat de les CUP, tanmateix, sembla que els líders de les Candidatures d'Unitat Popular estan mostrant un sentit de país digne de ser exalçat.

Els "outsiders" de luxe d'aquest procés són l'ANC i Òmnium. Aquestes dues institucions semblen no tenir cap altre més interès que la independència de Catalunya, i, gràcies a la força i lideratge que ha mostrat la societat civil catalana, es poden erigir com els garants de l'interès comú dels independentistes.

Els polítics s'han de preguntar què vol el ciutadà de Catalunya.

Volen només la independència? O volen la independència per a fer noves polítiques de país? O volen la independència per a fer més i millors polítiques d'esquerres? O volen la independència per a abaixar impostos i afavorir a empresaris i emprenedors? O per a canviar-ho tot?


(continuarà...)


jueves, 16 de octubre de 2014

L'ELECCIÓ DE LES ELECCIONS

Ara que el President ja ha posat les eleccions (plebiscitàries) sobre la taula, i tot i que només n'hagi fet esment d'una manera velada, es demostra que som en vistes d'aquest "rush final" que precipitarà el procés de transició nacional cap a la seva fi.

Ja no sé fins a quin punt el nou 9N ens pot servir de gaire res. Ens pot servir com a termòmetre? De ben segur! Ara bé, a menys que vagin a votar prop de 3 milions de persones a la consulta i la majoria votin Sí-Sí, qualsevol altre resultat menor només servirà per a espantar alguns i envalentir uns altres.


LES ELECCIONS SÓN EL QUID DE LA QÜESTIÓ.

Com seran les eleccions?  Seran eleccions anticipades? Amb llista unitària de partits pro-independència? Amb CiU escindida? Amb ICV- EUiA escindida o defensant el Sí-NO o el Sí-Sí? Amb el PSC encara defensant una Espanya federal? Seran eleccions plebiscitàries amb un únic punt al programa electoral? Hi haurà un punt comú sobre la independència seguit del programa electoral habitual? És possible que es creï una candidatura de país amb la participació de l'ANC, Òmnium, Súmate, ...?

Unes eleccions plebiscitàries són o serien unes eleccions on se sotmet a votació una qüestió política en comptes d'un text legal. Aquesta qüestió política seria el punt principal i els altres temes que poguessin haver-hi al programa serien accessoris. Un plebiscit pur i dur, amb un únic punt sobre la independència portaria únicament a la declaració d'independència però, en cap cas, a unes polítiques concretes. Aquest fet donaria pas a la creació d'un govern de concentració (constituent) per a afrontar el Procés Constituent però,  no hi hauria mandat sobre les polítiques de país.

Per tant, crec que un plebiscit sense un programa electoral de partit queda bastant descartat. Fóra bo saber si volem ser independents, o no, però també si volem polítiques de dretes o d'esquerres.

Un altre punt és saber si els partits pro-independència haurien d'anar en una llista conjunta.
En aquest cas la intel·ligència i el tacticisme polític, que no de partit, han de fer prevaldre l'optimització dels suports al procés. Cal saber si hi ha votants d'Esquerra (molt d'esquerres ) que no veurien bé una coalició amb CIU, i a l'inrevés  (votants molt de dretes que no tolerin aquesta aproximació a ERC). Cal donar aquesta imatge d'unitat? Quants vots traurien CIU+ERC juntes? I separades? Què hi té a dir les CUP? i Iniciativa?

Cal fer un cop d'ull a la LLei d'Hondt i a la irrupció de Podemos com a element desestabilitzador, més a nivell espanyol que català.

Per tot això, i per la pluralitat ideològica de Catalunya, crec que és molt més sensat que els partits es presentin per separat a les plebiscitàries i que, a més del suport a la independència (o no) puguin demanar el vot pel seu programa polític.

La comunitat internacional ens ho ha dit sempre: "els catalans només necessiteu un mandat democràtic"; i d'aquesta manera, s'assoliria.

Una altra cosa seria com es procedeix un cop s'assolís aquest mandat. Segur que ERC voldria proclamar la DUI i quasi asseguraria que CIU abans voldria negociar amb l'Estat Espanyol.
De totes maneres, tots aquests punts hauran de quedar detallats als programes electorals dels partits polítics i el poble decidirà.

A més, aquest procés obligarà a deixar "les mitges tintes" a tots els partits polítics que no vulguin quedar arrasats en les eleccions; parlo de Unió, de Iniciativa i del PSC. Segur que veurem trontollar algun partit i unes quantes desercions.

I per acabar, ens fa falta saber el dia! Quan tindrem aquestes eleccions?


Voldrà Mas esperar a les locals i generals per veure debilitat el PP i poder obrar aleshores? O potser les agendes catalanes i espanyoles ja no es troben al mateix calendari?


martes, 14 de octubre de 2014

LA SEGONA LECTURA

Avui hem sabut que la consulta (referèndum  sense valor jurídic però sí polític) ha passat a millor vida. Ara farem una consulta (consulta com a acte reivindicatiu, sense valor jurídic ni polític).

Aquesta consulta descafeïnada, que fins i tot pot ser prohibida per l'Estat Espanyol, ja ha perdut tota la força política que podia contenir  (aquesta arma no era l'arma).

Per què?

La intel·ligència dels nostres líders polítics és una qualitat que, d'entrada, em nego a qüestionar; per tant, i a aquestes alçades de la pel·lícula, no em crec que res no sigui premeditat, estudiat i analitzat.

Ahir els partits polítics van trencar aquesta porcellana fina a la que tant es refereix el President? Ho dubto molt.

Ara, als partits polítics catalans els ha tocat fer allò que s'anomena "alta política", cosa que només es fa molt de tant en tant; i quan tens aquest regal, tots ells saben molt bé que els interessos partidistes queden a un segon pla. ( no és quincalla el què tenen entre mans).

Les preguntes que em faig i contesto són:

- Per què els independentistes no han fet la consulta a pesar de la prohibició? La imatge dels col·legis electorals tancats amb la Guardia Civil impedint-hi  l'entrada no hauria estat una imatge molt potent de cara l'opinió internacional? O que l'Estat hagués inhabilitat Mas o que l'haguessin arrestat per sedició, no seria una imatge molt potent en favor dels interessos independentistes?

- És possible que els partits pro-consulta ara prefereixin unes eleccions que no pas una consulta? La consulta era fàcilment boicotejable, unes plebiscitàries no ho són.

- És possible que, a hores d'ara, el format de la consulta (en forma de resposta composta), no agradés als independentistes? De fet, l'opció SÍ-NO ha estat buida de contingut fins el moment i, amb l'actitud i concepció d'Espanya dels partits nacionals, una opció federal es preveu una quimera.

- La consulta pot haver servit, de moment, per anar fent temps i permetre a la Generalitat anar desenvolupant les Estructures d'Estat i anar fent pedagogia a nivell mundial? A data d'avui, editorials de primera línia com Bloomberg, Financial Times i The New York Times ja han renyat l'Estat Espanyol per la seva actitud poc democràtica.

- És possible que allò que es preveia com el pla A (la consulta) fos d'entrada el pla B?

- És possible que els dirigents independentistes puguin preveure millors resultats en unes plebiscitàries que en una consulta? ( per respondre aquesta pregunta cal preguntar-se:  la gent es pot acoquinar a l'hora de votar sí-sí en una consulta però,  votarien el PP o Ciutadans en unes plebiscitàries?)

La consulta, un cop va estar tombada com a referèndum, obligava a una doble victòria independentista; la primera a la consulta i la segona a les eleccions autonòmiques.

- És possible que els dirigents independentistes prefereixin guanyar només una sola vegada? ( i al minut 90?). És possible que una primera victòria independentista a la consulta pogués ser contraproduent?  Tothom sap que les victòries momentànies no serveixen de res. Només quan s'acaba el partit és quan compte que vagis per davant, i més quan pots tenir una jugada definitiva i... definitòria.

S'acosten moments emocionants i d'una excepcionalitat majúscula. Fins ara hem estat visualitzant diverses petites i mitjanes batalles, sempre guanyades pel bàndol Unionista, però potser la guerra es guanyava per una altra banda.


Seguirem analitzant el procés d'Independència a Guerraeconomica.com. Us podeu subscriure per rebre els nous articles al vostre correu.




EL DIA DE MAS



Demà, a les 10 del matí, Artur Mas es presentarà davant del poble català i explicarà, ara ja sí, quins seran els passos definitius cap a la victòria o la derrota.

Avui, a dia 13 d'octubre, el temps se'ns ha tirat a sobre i ens hem quedat sense marge logístic per a celebrar una consulta amb totes les garanties tècniques i legals. Una altra vegada, el Gobierno del PP i el Tribunal Constitucional han tornat a tombar les aspiracions i anhels dels catalans i les catalanes. El temps ens jugava en contra i l'Estat Espanyol ha jugat amb el temps per a guanyar aquesta nova batalla, la llei de consultes resta suspesa, i sense llei no hi ha consulta.

Tots aquells catalans enfurismats, irats o frustrats, han de saber que la culpabilitat de no votar el 9N no és del Govern de Catalunya ni de cap partit pro-consulta, sinó de l'Estat Espanyol que ho ha fet impossible.

Demà, Artur Mas, cavarà la seva tomba política o es convertirà en el líder que, per segona vegada, anticiparà les eleccions i tornarà a posar en joc la seva Presidència del Parlament de Catalunya, i aquesta segona renúncia serà amb derrota personal, ja que aquest cop, CIU no tornarà a governar en favor d'ERC. Mas, definitivament, s'haurà d'immolar com a polític dirigent però pot convertir-se en el nostre Gandhi particular, el nostre líder moral, el nostre llibertador.

S'especula que demà pot anunciar una consulta descafeïnada, uns actes reivindicatius i de participació ciutadana que, al meu entendre, no tenen cap cabuda en la lògica política i que no respectarien el mandat democràtic que els catalans varen demanar el 25 de novembre de 2012, que era el dret a decidir.

Aquest dret a decidir del mandat actual s'ha tornat obsolet ja que el mitjà pel qual els catalans havíem de decidir ha estat tombat. D'aquesta manera, aquesta nit passada, acaba de caducar el mandat del poble de Catalunya al no ser possible degut a les prohibicions espanyoles; així doncs, el President hauria de convocar unes noves eleccions.

Al meu entendre no es produirà una coalició conjunta de tots els partits independentistes, sinó que cada partit haurà de portar la seva voluntat independentista o unionista al programa electoral. I el poble decidirà.

Però bé, potser que deixem parlar al nostre President, el Molt Honorable Artur Mas, que tan lluny ens ha portat.
Demà, a les 10, comença l'última batalla o bé esperem que, de veritat, algú es tregui un as de la màniga.


Demà és el dia de Mas!!! El seu dia de glòria o...


domingo, 5 de octubre de 2014

Qué alguien me lo explique! (Opción SÍ-NO Consulta 9N Cataluña)

Escribí hace un tiempo que la estructura de la pregunta para el 9N me parecía magistral, y lo argumentaba de tal manera porque la opción del SÍ - NO interpelaba directamente al gobierno de Madrid. Obligaba al Estado a hacer una propuesta federal a Cataluña si no quería ver como la pregunta se convertía en binaria. ( o SÍ o NO ).

El SÍ-SÍ queda claro: Independencia.
El NO queda claro: Status Quo.

En cambio, el SÍ-NO  (Estado No Independiente), baraja una abanico de posibilidades muy grande.

Ejemplo 1. Podría abocar en una España Federal, que respetara y aceptara que las nacionalidades históricas tienen derecho a constituirse como estado dentro de España. De esta manera España se convertiría en un estado de naciones-estado. Se crearían estructuras de estado bilaterales que trabajarían por el bien conjunto del nuevo estado de naciones.

Ejemplo 2: Podría abocar en un modelo de federal sin derecho a independencia. En este caso el gobierno acordaría la cesión de las competencias de Educación, Sanidad, Cultura y Hacienda Propia. Con esta cesión de poder se satisfarían los anhelos de autogobierno de Cataluña y se blindarían las competencias culturales y lingüísticas que tanto defienden los catalanes.

Ejemplo X. Estado federado, confederado, solamente hacienda propia, hacienda más educación, hacienda más educación más sanidad, hacienda más educación más sanidad más seguridad,...

En definitiva, la concreción de cualquier estructura que no sea independencia o Status Quo requiere una negociación de ambas partes, y las cesiones de una y otra determinarían que grado de descentralización  o autogobierno se acuerda.


El quid de la cuestión reside en que el gobierno actual del PP está muy lejos de estas prerrogativas, es más, aboga por un estado más centralizado que nunca. El gobierno de España no está por la labor de permitir una Hacienda propia Catalana, que es la llave para que muchos catalanes se quedaran satisfechos. Rajoy ya negó el Concierto Económico a Mas en 2012, y no se va a mover de aquí.

Mas ahora dice que, una vez llegados a este punto, la consulta no es negociable y se tiene que celebrar, sí o sí.

Hay quienes dicen que la historia va a condenar a Mariano Rajoy por la escasa altitud de miras y la falta de estrategia política que llevarán a España y Cataluña en un punto de no retorno y una posible independencia de Cataluña.


Si, por un puñado de votos, el Partido Popular no hubiera recogido 4 millones de firmas por España para tumbar el Estatut de Autonomía de Cataluña o hubiera cedido un nuevo pacto fiscal con Mas, ahora no estaríamos en este punto. Este exceso de NOs al pueblo catalán. Esta actitud de pared, esta manera de incomodar al ciudadano de Cataluña que se siente maltratado e incomprendido, y aún más importante, no defendidos por sus propios gobernantes en Madrid,... pueden haber ocasionado que, de tanto tirar tanto tirar, al final se haya roto la cuerda.



Y en este punto, la estrategia de trinchera, la estrategia del si no estás conmigo estás contra mi, la estrategia del " antes alemana que catalana", esta estrategia populista del Partido Popular de españolizar a los niños catalanes, de inventarse el LAPAO, de marginar a los valencians ( de habla valenciana) del TIL en Mallorca, y de la poca inversión en Cataluña, Comunidad Valenciana y Baleares...

A lo mejor Cataluña se va, pero la culpa va a ser vuestra. ( precisamente de aquéllos que dicen tanto aquello de defender España ).

lunes, 19 de mayo de 2014

PENSAMIENTOS DEL FINAL DE LIGA Y OTROS DEPORTES.

1. El Atlético de Madrid es justo vencedor de la Liga. Ha mostrado más ganas que Barça y Real Madrid para llevarse el título.

2. Pero, el gol anulado a Messi era legal ( aunque seguramente el Barça hubiera perdido igual).

3. Es curioso que Mateu Lahoz haya sido designado para pitar la final de la Copa del Rey (Barça- Madrid) y el partido final de la Liga (Barça-Atleti). Si repasan el partido del sábado, verán que Lahoz pita mal y permite más de la cuenta, como siempre. Curioso que un colegiado que no gusta a Can Barça sea el juez en ambos partidos clave.

4. Se va el Tata, un Tata irónico desde que se le discutió la autoridad para llevar el equipo. Una mala actitud para motivar y envalentonar a los jugadores.

5. Messi estuvo realmente mal. El día anterior al partido, Messi había renovado el contrato convirtiéndose en el jugador mejor pagado del mundo.

6. Se dice que sólo 5 jugadores del Barça son intransferibles ( entre ellos Messi), craso error. Messi es el claro ejemplo de la mala actitud que ha adoptado el Barça esta temporada. Messi debe cambiar de equipo, su relación con el vestuario y la institución está demasiada sobada y pervertida.

7. Quiero hacer mención a parte de Cesc Fábregas y Alexis Sánchez. Los dos jugadores han hecho una temporada a un nivel muy por debajo de lo que exige el FC Barcelona. "Empanado" , lento e inseguro uno, y dubitativo y sin ideas ni desborde el otro.

8. Majestuoso Novak Djokovic en la final de Roma contra Nadal. Nole parece ser el único jugador que puede aguantarle la actitud mental a Rafa Nadal, y además Nole demuestra que actualmente es el mejor jugador de tenis del momento y con bastante diferencia. Izquierda prodigiosa, derecha majestuosa, decisiones acertadas y solidez en su juego.

9. Marc Márquez. Cinco de cinco. Superioridad total. Ojalá esta superioridad de Marc Márquez no sea la historia de un genio que pasa meteóricamente y fugazmente. Esperemos que no aburra demasiado al espectador y no se aburra demasiado él.

10. El Real Madrid de baloncesto ( a diferencia del Barça de fútbol, donde las sensaciones lo daban como perdedor) sí ha desaprovechado una oportunidad histórica para alzarse con la novena Euroliga. El Real Madrid tiene, de lejos, el mejor equipo de Europa. Una segunda derrota consecutiva en la final de la Final a 4 puede ser un punto de inflexión en los ánimos de unos jugadores de talento descollante.

11. Una lástima la caída de Purito. El ciclista de Parets del Vallès lleva dos caídas fuertes esta temporada que truncan, de momento su primera parte de la temporada donde se preveía que iba a ser el gran favorito para el Giro de Italia. En principio no tenía que participar en el Tour porque iba a hacer Giro y Vuelta. El ciclismo le debe una Vuelta grande a Joaquín Rodríguez.