miércoles, 22 de octubre de 2014

SÓN ELS MERCATS, IMBÈCIL

Catalunya es debat entre les eleccions plebiscitàries amb candidatura unitària de país liderada per Artur Mas o les eleccions sense candidatura unitària.

Catalunya es debat entre la majoria absoluta liderada per Mas amb les eleccions amb candidatura unitària o la victòria republicana en les eleccions sense candidatura unitària.

Artur Mas no vol deixar de liderar el procés i ser el primer líder de la Catalunya Independent i Oriol Junqueras vol fer complir els pronòstics de les enquestes i erigir-s'hi ell.

Primer de tot cal recordar una obvietat: ERC té tot el dret a voler eleccions per lliure si creu que les pot guanyar, i en aquest cas, Mas no pot obligar ERC a fer una cosa que ells no vulguin.

La llei d'Hondt i la psicologia política no semblen definir de manera clara quin és l'òptim (per assolir la independència) d'una i altra opció. I em refereixo, exclusivament, en l'òptim de maximització de vots pro-independència (i no de l'assoliment de la independència).

Però, què volen els elements?

Sobre les lleis no escrites se n'ha parlat abastament, però, precisament, per no ser escrites, pels ciutadans normals només són rumors.

Sóc d'aquells qui pensen que hi ha un ens superior, digueu-li Europa, l'OTAN, els mercats financers o el Club Bilderberg, que en cap cas permetran que el conflicte Catalunya-Espanya se'n vagi de mare. El perquè és massa fàcil: Europa no es pot permetre més desestabilització de la que ja té. És l'economia, imbècil, que digué aquell.  "The economy, stupid" .

Sóc d'aquells que penso que hi ha unes normes (no escrites) que limiten la disbauxa. Per tant, aposto que aquests ens superiors han permès i permetran a Espanya crear la por necessària per espantar els independentistes i per evitar que la sobirania es pugui exercir. Per altra banda, Espanya sap bé que, si Catalunya finalment se'n surt i pot exercir la sobirania i aquesta és pro-independència, Espanya haurà d'acatar el resultat. Per dir-ho d'una altra manera, Catalunya obtindrà el reconeixement internacional si el Parlament té un mandat democràtic per la independència i, òbviament, la proclama. Si és així, Espanya no hi podrà fer res i a més, Europa, l'obligarà a negociar les condicions de la secessió de Catalunya.

És per això que Espanya s'està centrant en boicotejar l'exercici d'aquest dret, és l'última carta que li queda.

Hi ha, però un altre element a tenir en compte.

Per què Mas i no Junqueras?

Mas, de ben segur, agrada més als mercats. En una Europa liderada per conservadors i on els mercats financers marquen la pauta; aquest ordre, aquest gran ull que ens mira, veu amb molt més bon ull una Catalunya liderada per Mas. A més, la llarga trajectòria i bagatge dels conservadors catalans a Europa els valen una excel·lent reputació als organismes internacionals i contactes i afinitats de primer ordre.
Per l'altra banda hi tenim ERC. Aquesta Esquerra Republicana que no ha guanyat mai unes eleccions al Parlament des de la restauració de la democràcia i que fins fa quatre dies se la considerava un partit reaccionari. Aquesta Esquerra que és considerada un partit molt a l'esquerra i que mai hem vist governar sola (o composant les principals figures del govern de Catalunya). /a excepció del període Tarradellas, que és un cas particular/.

Segurament no enganyaríem ningú si diem que els personalismes d'un govern d'ERC no serien tan bons com els que podria aconseguir CIU. Citant Mas, que va dir que faria "el govern dels millors", no sé si Junqueras podria fer el mateix. En aquest cas es compleix la norma que diu que "l'experiència és un grau".

I a més, qui està buscant suports i amistats pel procés d'independència des de fa 2 anys és la diplomàcia de Mas, l'executiu de Mas. És el govern de Mas qui està creant la xarxa de contactes internacionals que ha d'emparar el procés.

A vegades, les coses, són un tema d'ordre.

I per què?

Perquè per definició els conservadors ( CiU ) són més prudents que els altres.
Perquè tenen un sentit més acusat de la responsabilitat.
Perquè són més afins als criteris dels mercats

...

Els d'ERC i els seus votants i el poble de Catalunya en general tenen tot el dret a estar en desacord amb aquestes premisses. És més, potser ERC ja no és aquell partit que fou fa 15 anys, potser ja són un partit madur. Fins i tot, tenen dret a no acatar el jou que el capitalisme ens imposa a tots, o simplement perquè hem de respectar "la voluntat del poble".

I jo també us dono la raó. I per acabar, no vull començar no dient que...


Us he de confessar que estic especulant, però els mercats també especulen.


martes, 21 de octubre de 2014

MAS, HAS DE PERDRE (4a part - ACTE FINAL)

I avui m'he llevat i es veu que m'he imaginat a Artur Mas adreçant-se al poble de Catalunya amb aquestes paraules:


"Catalans, tinc l'honor de ser el vostre President i d'haver gaudit de la vostra confiança i suport en dues, i malauradament curtes, legislatures de Convergència i Unió al capdavant del govern de Catalunya.

Vaig guanyar les primeres eleccions amb la Casa Gran del Catalanisme (amb l'intent d'aglutinar el catalanisme polític) i les segones eleccions amb l'objectiu del dret a decidir.

Ambdues legislatures han estat estroncades per les negatives del govern espanyol que han tornat caduc el mandat democràtic que m'havíeu encomanat.

Per aquesta raó, i escoltant la vostra petició de voluntat sobirana, poso a disposició d'aquest anhel l'instrument que ens portarà al seu exercici.

Catalans, a dia d'avui, torno a convocar eleccions anticipades al Parlament de Catalunya. Aquestes eleccions seran les més importants i determinants de la nostra història; i us les proposo d'aquesta manera:

- Proposo unes eleccions lliures, on tots els partits s'hi presentin d'una manera independent. Per tant, descarto la candidatura conjunta de país. L'explicació és ben clara, tots els catalans teniu dret a decidir si voleu la independència del país però també de triar quins han de ser els líders polítics que gaudeixin de més suport i legitimitat per construir-lo segons els vostres criteris. De ben segur que tots els independentistes treballarem junts, però vosaltres decidireu quines polítiques de país s'han d'imposar en major mesura a la nova Catalunya Independent i qui haurà de ser el vostre President.

- Com a actual President de Catalunya, iniciaré converses amb els líders de tots els partits independentistes per a l'elaboració d'un punt comú sobre la independència als programes electorals.

- Demano, formalment, i a tots els partits polítics del país, que adoptin posicionaments clars sobre la qüestió que el poble ens demana; tant si és independència, com si és un estat federat o l'actual encaix de Catalunya amb Espanya.

.......


I jo li hauria contestat així... al President.


-Artur, moltes gràcies pel coratge que has tingut. Segurament perdràs aquestes eleccions i la Presidència de la Generalitat. Seràs qui més haurà fet per la independència de Catalunya i la història no et premiarà en ser el primer President d'aquesta Nova República Catalana.

- Tot i així, Artur, trauràs uns resultats prou dignes que et permetran deixar la teva petja (la de CiU) en el vestiment d'aquest nou país que comença.

- Artur, les victòries de les batalles més importants mai no són complertes; i tot i que recordo que una vegada digueres que no tenies vocació de màrtir, potser la història sí que et depara aquest destí. Ja saps que no podem triar el destí, i encara menys aquells qui juguen més alt.

- Artur, l'orgull dels catalans vers tu serà total. Et mereixeràs una figura de bronze en totes les places del Principat.

- Artur, gràcies per convocar la teva derrota... i la victòria de Catalunya!!! Els llibres d'història reconeixeran amb joia els teus mèrits. Tu seràs qui ho haurà fet possible.

........

I prenent-me el cafè, i tot sortint d'aquest estat de semi-inconsciència lírica d'aquell qui torna del món dels somnis...


Encara me n'adono que som molt lluny de les plebiscitàries, que potser no seran anunciades fins després del 9N... i sobretot me n'adono que espero aquest cop de puny sobre la taula del Molt Honorable President.

I, per acabar-ho d'adobar, em qüestiono el motiu pel qual tothom diu que serà necessari fer un referèndum després de les plebiscitàries...això sí que no ho entenc!!!


Bon dia.

MAS, HAS DE PERDRE (3a part) - O el dilema de Mas

I què és millor? Una candidatura unitària de país o que cada partit es presenti per lliure a les eleccions?

Cal tenir en compte vàries variables.

1- Si Duran i LLeida és la rèmora encara ancorada als vicis del Pujolisme i la Transició Espanyola; no és hora de baixar del vaixell i donar pas a un nou líder que pugui fer d'Unió un partit democristià independentista i així no debilitar la federació de CiU?

2-  O és possible que Unió i ICV-EUiA es conjuminin per a ser els caps visibles del Sí-No? Tanmateix, la llibertat de vot d'ambdós partits en la segona resposta condemna a la incomoditat a una part del seu electorat...

3- És possible que es produeixi una escissió dins de la pròpia Unió i ICV-EUiA? Que ambdós partits pateixin una divisió entre independentistes i federalistes?

 Aquests dos partits polítics tenen una paper difícil de jugar en unes plebiscitàries.

4-Tot i així, el partit que més preocupa és Convergència. Convergència s'ha anat tornant independentista a base de dir-ho "amb la boca petita"...Primer la Casa Gran, després si som Nació, després Procés de Transició Nacional, després Dret a Decidir, després Sobirania , després Estat i finalment Independència. Tanmateix, mai, en cap cas, Convergència s'ha presentat a les eleccions amb un programa obertament independentista. Haurem de veure què diu el seu programa electoral.

Totes aquestes variables són les que fan que Artur Mas vulgui la candidatura unitària de país; i és comprensible! Són massa incerteses. Vol més temps de maduració per al seu propi partit (CiU) i per a poder recol·locar-lo en un escenari d'independència ja assolida. Per dir-ho ras i curt: per a CiU és molt més fàcil ser CiU en una Catalunya Independent que no pas en la Catalunya que encara ha d'assolir la independència.

Però, Artur, no et vas condemnar a les eleccions el dia que vas renunciar a fer la consulta que tenia valor de referèndum?

Corren veus que diuen que Artur Mas i Oriol Junqueras han patit un distanciament i desencís important; però tot i així, la independència del país recau sobre les seves espatlles
.
I cal avisar-los que ni l'Artur Mas es pot comportar amb la tebior i falta de determinació d'Antoni Berenguer (el 1713), ni l'Oriol Junqueras pot pecar d'anar amb el lliri a la mà a l'estil declaració de Macià o Companys (el 31 i el 34).

Per això es necessiten, l'un a l'altre. Per a fer aquesta dualitat. Aquesta Catalunya plural. Aquesta Catalunya Total.

I potser a la tercera anirà la vençuda... i l'Oriol Junqueras podrà proclamarà la seva anhelada República Catalana d'una manera sòlida; o potser haurà de ser un conservador qui proclamarà la República que històricament han proclamat els republicans.


Demà continua...

domingo, 19 de octubre de 2014

MAS, HAS DE PERDRE (2a part)

Avui, 19 d'octubre, el poble ha tornat a parlar.

L'ANC i Òmnium han convocat una concentració "express" a la Plaça de Catalunya de Barcelona i, per enèsima vegada, ha estat un èxit rotund. Unes 110.000 persones s'han aplegat en un ambient encara més festiu i agosarat que el proppassat 11 de setembre i, bàsicament, han exigit dues coses als polítics: unitat i plebiscitàries.



Aquesta vegada,  Carme Forcadell, que s'està erigint com un dels veritables líders del procés, ha exigit eleccions plebiscitàries en un termini de 3 mesos. I la patata calenta la té Mas, Artur Mas.

Mas veu com el procés se l'emportarà per davant. Ell, qui ha hipotecat una, encara llarga carrera política, qui s'ha jugat la salut i l'honor pel poble català; pot veure que, per aconseguir la independència, s'ha de tirar un tret al peu.

De ben segur que CIU té els dies comptats. Avui mateix Duran i Lleida ha tornat a reblar el clau tot apuntant que no estaria d'acord amb una DUI; i el poble va per feina. L'independentista votarà aquell partit que més ràpid vulgui assolir la independència; i aquest, de moment, és Esquerra. Només una CDC( Convergència) agosarada i obertament independentista (i em refereixo al programa electoral) serà la beneficiaria del vot independentista de centre-dreta.

Avui, tot llegint l'entrevista que li han fet (a Artur Mas) al diari El Punt Avui, he notat com Mas no sabia com justificar amb encert el perquè havia anticipat el moviment de "la candidatura unitària de país".

Artur Mas bé pot pensar que ell té el mandat democràtic per governar 4 anys i, que per tant, hauria de poder liderar el procés fins el 2016; de la mateixa manera que Oriol Junqueras es veu com a "Presidenciable" de la primera Catalunya Independent. Per altra banda, Mas s'hauria de demanar si, el mandat democràtic que té atorgat era per "exercir el dret a decidir", i aquest dret, un cop no es pot fer ni referèndum ni consulta, només es pot exercir amb la celebració d'unes noves eleccions. I Junqueras, bé pot pensar que es poden matar dos pardals d'un sol tret amb unes eleccions plebiscitàries: la independència i el color polític de la nova Catalunya.

Jo, particularment, sóc partidari que seria bo poder matar dos pardals d'un tret simplement per un tema d'agilitat i per no haver de tornar a fer unes eleccions posteriors al cap de quatre dies per decidir si volem un govern de centre-dreta o d'esquerres.

Només poso un però a la meva voluntat. Si una candidatura liderada pel President Mas ens garanteix d'una manera més segura l'assoliment de l'objectiu màxim (que en aquest cas és la Independència de Catalunya) dels catalans; únicament i exclusiva i amb aquesta garantia, podria donar el meu vist i plau al President. Tanmateix, no sóc jo qui ho ha d'entendre (o veure), això ho ha de veure ERC i el seu president, Oriol Junqueras.

Continua demà...

viernes, 17 de octubre de 2014

MAS, HAS DE PERDRE!!! ( 1a part)

Les eleccions plebiscitàries seran el maldecap que ens ocuparà durant les properes setmanes.

Des de fa un parell de dies que s'han obert tot tipus d'especulacions respecte com (els partits polítics) han d'afrontar aquest plebiscit.

Sembla ser que CIU vol llista única o candidatura conjunta de país. Aquesta voluntat es pot sustentar en dos aspectes; el primer és la fortalesa que podria obtenir una candidatura independentista i la segona, al meu entendre, és el blindatge de Mas com a líder del procés.

Per la mateixa raó, sembla ser que ERC prefereix que els partits es presentin per separat. En aquest cas, les enquestes semblarien donar la victòria a una ERC que assoliria la independència de Catalunya, la presidència i el país d'esquerres (tot d'una tacada). La humilitat d'escolanet d'Oriol Junqueras es pot veure desbocada per l'empenta enèrgica de les bases d'ERC i les JERC.

Es diu que en moltes negociacions polítiques cabdals de la història els personalisme i els egos hi han tingut un paper galdós; esperem que aquí no sigui el cas.

Les plebiscitàries han curtcircuitat Joan Herrera que, es veu especialment nerviós i enrocat; això es deu exclusivament a que les plebiscitàries l'obligaran a posicionar-se entre el SÍ-NO i el Sí-SÍ, quan l'Herrera vivia feliç en aquesta ambigüitat.

Tornem a dir que en moments de caixa o faixa com aquests, triomfaran les posicions clares (Independència Sí o Independència No). L'únic subterfugi on es poden agafar els ecosocialistes seria en una posició de sobirania catalana (passant per la independència de Catalunya) i una associació immediata a l'Estat Espanyol (en forma d'Estat lliure associat a Espanya). Tanmateix és una possibilitat remota que, a més, Espanya no toleraria. Qualsevol altre tipus d'estat federat, confederat,.. depenen d'Espanya, i actualment no són viables. Unió també podria navegar per aquestes aigües.

Les enquestes no preveuen una variació substancial en l'electorat de les CUP, tanmateix, sembla que els líders de les Candidatures d'Unitat Popular estan mostrant un sentit de país digne de ser exalçat.

Els "outsiders" de luxe d'aquest procés són l'ANC i Òmnium. Aquestes dues institucions semblen no tenir cap altre més interès que la independència de Catalunya, i, gràcies a la força i lideratge que ha mostrat la societat civil catalana, es poden erigir com els garants de l'interès comú dels independentistes.

Els polítics s'han de preguntar què vol el ciutadà de Catalunya.

Volen només la independència? O volen la independència per a fer noves polítiques de país? O volen la independència per a fer més i millors polítiques d'esquerres? O volen la independència per a abaixar impostos i afavorir a empresaris i emprenedors? O per a canviar-ho tot?


(continuarà...)


jueves, 16 de octubre de 2014

L'ELECCIÓ DE LES ELECCIONS

Ara que el President ja ha posat les eleccions (plebiscitàries) sobre la taula, i tot i que només n'hagi fet esment d'una manera velada, es demostra que som en vistes d'aquest "rush final" que precipitarà el procés de transició nacional cap a la seva fi.

Ja no sé fins a quin punt el nou 9N ens pot servir de gaire res. Ens pot servir com a termòmetre? De ben segur! Ara bé, a menys que vagin a votar prop de 3 milions de persones a la consulta i la majoria votin Sí-Sí, qualsevol altre resultat menor només servirà per a espantar alguns i envalentir uns altres.


LES ELECCIONS SÓN EL QUID DE LA QÜESTIÓ.

Com seran les eleccions?  Seran eleccions anticipades? Amb llista unitària de partits pro-independència? Amb CiU escindida? Amb ICV- EUiA escindida o defensant el Sí-NO o el Sí-Sí? Amb el PSC encara defensant una Espanya federal? Seran eleccions plebiscitàries amb un únic punt al programa electoral? Hi haurà un punt comú sobre la independència seguit del programa electoral habitual? És possible que es creï una candidatura de país amb la participació de l'ANC, Òmnium, Súmate, ...?

Unes eleccions plebiscitàries són o serien unes eleccions on se sotmet a votació una qüestió política en comptes d'un text legal. Aquesta qüestió política seria el punt principal i els altres temes que poguessin haver-hi al programa serien accessoris. Un plebiscit pur i dur, amb un únic punt sobre la independència portaria únicament a la declaració d'independència però, en cap cas, a unes polítiques concretes. Aquest fet donaria pas a la creació d'un govern de concentració (constituent) per a afrontar el Procés Constituent però,  no hi hauria mandat sobre les polítiques de país.

Per tant, crec que un plebiscit sense un programa electoral de partit queda bastant descartat. Fóra bo saber si volem ser independents, o no, però també si volem polítiques de dretes o d'esquerres.

Un altre punt és saber si els partits pro-independència haurien d'anar en una llista conjunta.
En aquest cas la intel·ligència i el tacticisme polític, que no de partit, han de fer prevaldre l'optimització dels suports al procés. Cal saber si hi ha votants d'Esquerra (molt d'esquerres ) que no veurien bé una coalició amb CIU, i a l'inrevés  (votants molt de dretes que no tolerin aquesta aproximació a ERC). Cal donar aquesta imatge d'unitat? Quants vots traurien CIU+ERC juntes? I separades? Què hi té a dir les CUP? i Iniciativa?

Cal fer un cop d'ull a la LLei d'Hondt i a la irrupció de Podemos com a element desestabilitzador, més a nivell espanyol que català.

Per tot això, i per la pluralitat ideològica de Catalunya, crec que és molt més sensat que els partits es presentin per separat a les plebiscitàries i que, a més del suport a la independència (o no) puguin demanar el vot pel seu programa polític.

La comunitat internacional ens ho ha dit sempre: "els catalans només necessiteu un mandat democràtic"; i d'aquesta manera, s'assoliria.

Una altra cosa seria com es procedeix un cop s'assolís aquest mandat. Segur que ERC voldria proclamar la DUI i quasi asseguraria que CIU abans voldria negociar amb l'Estat Espanyol.
De totes maneres, tots aquests punts hauran de quedar detallats als programes electorals dels partits polítics i el poble decidirà.

A més, aquest procés obligarà a deixar "les mitges tintes" a tots els partits polítics que no vulguin quedar arrasats en les eleccions; parlo de Unió, de Iniciativa i del PSC. Segur que veurem trontollar algun partit i unes quantes desercions.

I per acabar, ens fa falta saber el dia! Quan tindrem aquestes eleccions?


Voldrà Mas esperar a les locals i generals per veure debilitat el PP i poder obrar aleshores? O potser les agendes catalanes i espanyoles ja no es troben al mateix calendari?


martes, 14 de octubre de 2014

LA SEGONA LECTURA

Avui hem sabut que la consulta (referèndum  sense valor jurídic però sí polític) ha passat a millor vida. Ara farem una consulta (consulta com a acte reivindicatiu, sense valor jurídic ni polític).

Aquesta consulta descafeïnada, que fins i tot pot ser prohibida per l'Estat Espanyol, ja ha perdut tota la força política que podia contenir  (aquesta arma no era l'arma).

Per què?

La intel·ligència dels nostres líders polítics és una qualitat que, d'entrada, em nego a qüestionar; per tant, i a aquestes alçades de la pel·lícula, no em crec que res no sigui premeditat, estudiat i analitzat.

Ahir els partits polítics van trencar aquesta porcellana fina a la que tant es refereix el President? Ho dubto molt.

Ara, als partits polítics catalans els ha tocat fer allò que s'anomena "alta política", cosa que només es fa molt de tant en tant; i quan tens aquest regal, tots ells saben molt bé que els interessos partidistes queden a un segon pla. ( no és quincalla el què tenen entre mans).

Les preguntes que em faig i contesto són:

- Per què els independentistes no han fet la consulta a pesar de la prohibició? La imatge dels col·legis electorals tancats amb la Guardia Civil impedint-hi  l'entrada no hauria estat una imatge molt potent de cara l'opinió internacional? O que l'Estat hagués inhabilitat Mas o que l'haguessin arrestat per sedició, no seria una imatge molt potent en favor dels interessos independentistes?

- És possible que els partits pro-consulta ara prefereixin unes eleccions que no pas una consulta? La consulta era fàcilment boicotejable, unes plebiscitàries no ho són.

- És possible que, a hores d'ara, el format de la consulta (en forma de resposta composta), no agradés als independentistes? De fet, l'opció SÍ-NO ha estat buida de contingut fins el moment i, amb l'actitud i concepció d'Espanya dels partits nacionals, una opció federal es preveu una quimera.

- La consulta pot haver servit, de moment, per anar fent temps i permetre a la Generalitat anar desenvolupant les Estructures d'Estat i anar fent pedagogia a nivell mundial? A data d'avui, editorials de primera línia com Bloomberg, Financial Times i The New York Times ja han renyat l'Estat Espanyol per la seva actitud poc democràtica.

- És possible que allò que es preveia com el pla A (la consulta) fos d'entrada el pla B?

- És possible que els dirigents independentistes puguin preveure millors resultats en unes plebiscitàries que en una consulta? ( per respondre aquesta pregunta cal preguntar-se:  la gent es pot acoquinar a l'hora de votar sí-sí en una consulta però,  votarien el PP o Ciutadans en unes plebiscitàries?)

La consulta, un cop va estar tombada com a referèndum, obligava a una doble victòria independentista; la primera a la consulta i la segona a les eleccions autonòmiques.

- És possible que els dirigents independentistes prefereixin guanyar només una sola vegada? ( i al minut 90?). És possible que una primera victòria independentista a la consulta pogués ser contraproduent?  Tothom sap que les victòries momentànies no serveixen de res. Només quan s'acaba el partit és quan compte que vagis per davant, i més quan pots tenir una jugada definitiva i... definitòria.

S'acosten moments emocionants i d'una excepcionalitat majúscula. Fins ara hem estat visualitzant diverses petites i mitjanes batalles, sempre guanyades pel bàndol Unionista, però potser la guerra es guanyava per una altra banda.


Seguirem analitzant el procés d'Independència a Guerraeconomica.com. Us podeu subscriure per rebre els nous articles al vostre correu.