sábado, 3 de junio de 2017

REFERÈNDUM D'INDEPENDÈNCIA, ANTEPENÚLTIM “ROUND”

El famós procés cap a la Independència de Catalunya ens té a tots avorrits. No hi ha ningú que no n’estigui fins al capdamunt. Sens cap mena de dubte que ha estat un procés massa llarg i feixuc. I de ben segur que ha estat l’artífex d’aquests linxaments polítics ( casos de corrupció ) que han aparegut a banda i banda, i que serviran per a fer net (una mica) de la política catalana i espanyola. Però bé, és ben normal, estem en guerra ( guerra política ) i la manera de tirar bombes a les guerres polítiques és la d’airejar els plats bruts que puguis trobar de l’adversari.  Això no és nou. És mesquí, però és així.

Ja portem 7 anys de procés, des del famós “cepillado” de l’Estatut de Catalunya del 2010, i sobretot des de les eleccions de 2012, d’on va sortir per primera vegada un Parlament de Catalunya a favor del “dret a decidir”. Aquest Parlament del 2012 va donar pas al Parlament del 2015 amb un mandat directe a favor de la Independència (72 diputats independentistes de 135 amb JuntsxSí i les CUP (62 i 10, respectivament)).

Mirat amb perspectiva, aquelles eleccions van ser un bluff. Un bluff per culpa de dos partits polítics que no varen voler entomar l’esperit referendari de les eleccions. Aquests partits van ser Unió i Catalunya en Comú ( els Comuns i els de Podemos).

Tots els altres partits de l’hemicicle (JuntsXSí, CUP, PP, PSOE i Ciutadans) van acabar jugant al joc del «sí» o del «no». Però aquests altres dos van jugar a boicotejar o entorpir la claredat d’unes eleccions de vital importància ( que ens haurien alleujat i escurçat tot aquest periple tan pesat).

Per culpa d’aquesta indefinició, es va donar un resultat maliciós. Un mandat democràtic legal a favor de la independència però amb només un 48% de vot a favor de la independència.

Sense cap mena de dubte que aquest resultat no va agradar a ningú, ni als del «sí» ni als del «no». De fet recordo que ningú va tirar coets (literalment) enlloc. Va ser una victòria i una derrota a mitges per les dues parts.

18 mesos més tard, tot comptat i debatut, podríem sentenciar que:

Amb lectura independentista: aquests 18 mesos han donat un temps preciós al independentistes per a construir les estructures d’estat necessàries que, d’una altra manera, s’haguessin hagut de fer més de pressa i corrents i amb les travetes d’un estat espanyol perdedor i enfurismat.

Amb lectura unionista: aquests 18 mesos han anat molt bé per acabar de cansar la població sobiranista catalana, farta de xous polítics i farta de corrupció. La il·lusió sempre es torna agra quan li passa la data de caducitat. A més a més, l’Estat Espanyol compta amb la força coercitiva, la força judicial i la força dels lobbies empresarials i de comunicació, que ajuden sempre a difondre un missatge pensat per a minar la moral de l’independentista.

Cadascú amb les seves armes. Arribem al preludi del referèndum: la seva data!!! Puigdemont sortirà la setmana que ve amb la seva Pompa i Circumstància i deixarà anar una data. Una data!

D’entrada us he de dir que el referèndum és allò que s’hauria d’haver fet d’entrada ( allò que pretenien ser les eleccions “plebiscitàries” del 27 de setembre, allò que els “comuns” i els “unionistes” no van deixar que fou ). Per tant, la primera satisfacció que podríem tenir tots és que un referèndum posarà el punt i final al conflicte ( no hi podran haver segones lectures com va passar aleshores), i finalment hi haurà uns guanyadors i uns perdedors ( els que sigui ); i després podrem respirar alleujats, i podrem engegar la política i els polítics a fer punyetes.

( de fet, aprofito per a dir-vos, polítics, que ens heu robat molt de temps, atencions i energies amb aquesta guerra de 7 anys, amb tota la vostra verborrea, mitges tintes i joc de tempos; i no me’n puc estar de declarar la vostra incompetència ( d’alguns de vosaltres, i dels dos bàndols)).

Continuo;

Us avanço una primícia: el referèndum es farà.

Es farà per dues raons molt simples. La primera és que ningú no pot prohibir un acte pacífic i de llibertat personal. El Gobierno de España pot dir que no accepta la validesa de l’acció feta, però impedir físicament el referèndum és impossible. “Jo, com a persona humana, tinc dret a ficar un paperet dins d’una urna; i a demés tinc moltíssimes maneres de fer-ho”. No hi ha una policia o un exèrcit capaç d’aturar un acte pacífic de la societat civil organitzada. La policia i l’exèrcit poden requisar urnes (però no totes), poden trencar-les (però hi haurà paperetes a dintre), poden acordonar els accessos ( però no poden impedir que algú altre surti d’un altre lloc amb una altra urna); etc... per tant, el referèndum es farà ( tot i que pot ser que l’escapcin).

La segona raó és que la prohibició física del referèndum ( que només es podria fer, i parcialment, a través de la força) posaria al peu dels cavalls el sistema democràtic espanyol, ja molt perjudicat a hores d’ara, de cara al món.

Dit d’una altra manera, el Gobierno de España es mou en una dicotomia molt perniciosa: l’Estat diu que Catalunya no té dret a fer un referèndum, si l’Estat usa la força per impedir-lo, automàticament està acceptant que Catalunya està fent un referèndum, sinó no l’impediria.

Per tant, la manera de proclamar que Cataunya no pot fer un referèndum legal, és deixar-la fer. I que els catalans facin “la botifarrada” , i no un referèndum.

I com que els catalans tenen dret a fer una botifarrada ( o posar paperetes de colors dintre d’urnes de plàstic), perquè no estan fent mal a ningú.... a algú els passaria pel cap que vingués la guàrdia civil a impedir, per la força, que ciutadans d’Espanya ( els catalans ) vegin privats drets universals per aquesta... botifarrada????

Per tant, el referèndum es farà perquè, tal i com diuen molt bé els castellans, “ no se pueden poner puertas al campo”.

I, descartant un “daltabaix”, ja que Europa no permetrà un conflicte armat a una Espanya que els és vital per a l’estabilitat de tota la zona euro; l’escenari més plausible és aquest. I sabeu què passa, no, el 99% de les vegades? – S’executa l’escenari més plausible.

Amb l’escenari més plausible en escena, d’aquí a uns dies, i per primer cop, veurem com els defensors del SÍ a la Independència començaran a fer a campanya “en positiu” per a guanyar el referèndum; i com els que ara defensen la prohibició del referèndum faran un canvi de xip i començaran a fer la campanya pel NO a la Independència.

I en la batalla de les idees, aquells que siguin més engrescadors, més sensats i més convincents, seran els que guanyaran. Alea Jacta Est i bon vent us emporti.